*Article signat per Adela Suñer i publicat a la revista Alternativas Económicas, núm 101, març 2022.

Equitat: Una economia basada en els valors no només augmenta la riquesa, sinó que enforteix una ètica concordant amb la naturalesa humana i amb la fi de tot model social

La desigualtat s’ha aguditzat després de la pandèmia i mentre, en paral·lel, les taxes impositives que es tendeix a establir a escala mundial són molt baixes. Hi haurà alguna relació entre ambdós factors?

Els impostos, entesos com una contribució a la comunitat, tenen sens dubte un component ètic, i l’hem de revisar. Porque en els moments en què vivim s’acusa un retrocés dels fonaments ètics. Almenys en aparença, es posen en dubte, es falsegen i, fins i tot, directament es rebutgen.

Darrere de cada vaivé econòmic s’accentua la desigualtat i, lluny de repartir-se millor els recursos, la balança sempre s’acaba decantant cap a la mateixa superminoria. Amb diferents estils i repartiments, és el poble treballador qui carrega damunt les seves espatlles els ajustos de cada crisi, sense ser-ne el causant. En el temps en què vivim, se sumen diferents crisis.

L’economia del bé comú és una proposta de model econòmic que pretén retornar a l’economia la seva finalitat principal: la cerca del bé comú. I per a aquest objectiu, cal que es torni a recolzar en els valors humans bàsics. Va sorgir el 2020, en plena crisi immobiliària i financera, i des d’aleshores els seus defensors sostenim que en l’origen de les crisis hi ha una crisi de valors.

Tornem a la fiscalitat. Per mostrar la relació entre els valors ètics i els impostos, no hi ha millor exemple que recórrer a la història. Anem a buscar-los a la sorprenent història dels Estats Units gràcies a l’excel·lent treball d’Emmanuel Saez i Gabriel Zucman, autors d’ El triunfo de la injusticia (Taurus, 2021).

Pioner de la tributació progressiva

Sabíeu que els EUA era un model de justícia fiscal fins a la dècada de 1980? I que, no obstant, la situació ha fet tal gir que actualment les persones més riques gaudeixen d’un tipus impositiu menor que la classe treballadora? Els Estats Units fou pioner en la tributació progressiva, amb mesures tan importants com gravar la propietat mitjançant l’impost de successions, donar una doble finalitat a l’impost sobre la renda (afegint a la finalitat principal de recaptar ingressos l’objectiu de reduir la desigualtat a través de tipus marginals màxims); i gravar els beneficis empresarials amb taxes de l’ordre del 50%. Fins el 1970, als EUA els més rics pagaven en impostos més del 50% dels seus ingressos, fet que duplicava el percentatge pagat per la classe treballadora.

Des de la dècada de 1930, Roosevelt fou pioner d’una estratègia de recaptació que obtingué resultats efectius en recaptació i en reducció de la desigualtat. La seva administració va mantenir sota control l’evasió i l’elusió fiscal.

Quines foren les claus del seu èxit? Sens dubte va desenvolupar un paper el sistema de creences que defensava i que va impulsar amb convicció, el qual el va portar a explicar per què eren importants els impostos, a apel·lar a la moralitat i a rebutjar els evasors. Roosevelt va enfortir la cultura del «prosperem més quan posem en comú els recursos i quan assumim que el govern té un paper central en la seva redistribució».

La història dels EUA ens mostra com una democràcia sana va tenir un sistema redistributiu sa.

El sistema impositiu que hem descrit buscava desincentivar l’acumulació de riquesa amb la justificació que aquesta s’assoleix a costa de la resta de la societat. Es va mantenir quasi mig segle, mentre ca funcionar el sistema de creences que el sustentava.

Què va passar a la dècada de 1980 amb Ronald Reagan? Doncs que va canviar el pensament dominant. Amb eslògans com «El govern no és la solució, el govern és el problema», es va construir una cosmovisió basada en la idea que el paper primordial del govern era defensar els drets de propietat, i que el motor clau del creixement eren les empreses que maximitzen els beneficis. També, que el paper dels executius era maximitzar el valor de l’accionista, per damunt d’altres parts interessades o stakeholders (treballadors, clients, comunitats i governs).

Amb aquest canvi radical d’ideologia, l’elusió d’impostos es va convertir en una mostra de patriotisme, i es va disparar. Les lleis de l’era Reagan van provocar una expansió de l’elusió fiscal que es coneixia com «refugi fiscal», que queda explicat pel seu mateix nom. En aquesta situació, la recaptació de l’impost sobre la renda va caure en picat, de manera que va augmentar el dèficit de l’estat i es va donar lloc a mesures correctores.

Fixem-nos en les conseqüències: Estem parlant d’haver sobre-enriquit una classe privilegiada al marge de la resta de la societat, mitjançant trucs fiscals i, en conseqüència, d’empobrir tots mitjançant l’augment del dèficit públic que perjudica les inversions d’interès general: educació, pensions, assistència sanitària… Aquesta anàlisi ens apropa no només al dany econòmic, sinó al moral, per la falta de solidaritat i justícia social, valors bàsics d’una economia amb un sistema redistributiu sa.

Acord insuficient

Una altra gran lliçó d’aquest procés és que el compliment tributari no augmenta quan es rebaixen de forma dràstica els tipus, sinó tot al contrari. Tornem ara a l’actualitat amb aquest acord de l’OCDE per unificar l’impost de societats a un tipus mínim del 15%. La mesura ens diu que els estats aspiren a recuperar aquests ingressos de les seves multinacionals, focalitzant-se en recaptar i desincentivar l’elusió fiscal; i també ens dona la mesura de la situació de gran injustícia fiscal de la que venim.

L’economia del bé comú entén que l’acumulació excessiva de poder i de riquesa soscava la democràcia.

D’aquí que l’economia del bé comú sostingui que el capitalisme actual ha acumulat tanta quantitat de poder i de riquesa que perjudica greument la democràcia. Proposem, doncs, diferents mesures per limitar l’acumulació de riquesa, incidint en les desigualtats d’ingressos i el repartiment de beneficis i impostos de successions, entre altres.

Val la pena apropar-nos de nou a l’economia del bé comú, el balanç ètic de la qual mesura la contribució al bé comú de l’activitat de qualsevol organització econòmica. Ho fa a partir de quatre valors bàsics: la dignitat humana, la solidaritat i justícia social la sostenibilitat i la democràcia.

La història ens ha mostrat de quina manera una democràcia sana permetia un sistema redistributiu sa.

Una economia basada en valors no només augmenta la riquesa, sinó que enforteix una ètica d’acord amb la naturalesa humana i amb la finalitat que busca tot model social.

Llegiu l’article original a Alternativas Económicas.